Hace un tiempo encontré una serie de cuatro artículos en La Vanguardia digital de su corresponsal en Gran Bretaña, Rafael Ramos, que quería compartir con vosotros. Describe muy bien la realidad actual sudafricana, valen la pena si disponéis de un ratillo
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Hola Oscar,
Molt interessants tots els articles.
Saps que em passa a mi em tot el tema de la violència a SA? Que no l'he sentida a prop mai, no dubto que és real pq hi ha estadístiques però de la convivència que he tingut amb els afrikaans el que penso és que està més en el seu cap. Vull dir que és com allò que et diuen que si t'empaita un animal mai has de corre, t'has de parar i demostrar que no li tens por. El que jo he vist és que tots estan d'acord amb la desparició de l'Aparheid i de cara en fora parlen molt positivament del futur però hi ha llocs que en sa vida trepitjaran, hi ha persones amb qui mai parlaran. Jo vaig viure un parell de mesos en un complex enreijat a Nelspruit. Era preciós: les cases, els jardins...tot ideal, una casa com aquella no la puc tenir a Barcelona!...però hi havia una cosa amb la que jo no puc conviure: la psicosi col·lectiva, la por...qualsevol persona NEGRA (és clar) que passava a peu prop de la entrada principal ja era sospitosa de robatori, violació, assassinat.
No vagis allà, no parlis amb aquell, compte no li donis pistes d'on vius...Tot això són els consells que els afrikaans em donaven i que jo no vaig seguir mai. Sóc una persona molt assenyada i sempre vaig amb molt de compte allà i també al metro de Bcn, naturalment s'ha de vigilar però definitivament la NO, la por que ells tenen no és bona.
També vaig llogar una caseta de fusta blava al sud de Cape Town, i saps una cosa...la majoria de vegades no tancavem la porta amb clau! No sé, potser vam tenir sort...però és que a mi em sembla que allò que dónes és allò que reculls, no?
Uff! com m'he enrotllat.
Crec que la seva psicosi si està al seu cap, pero tngues en compte que la majoria de gent ha tingut problemes de violència o coneix algú que el ha tingut.
Nosaltres, com a turistes o residents temporals, no crec que poguem acabar d'entendre el que pateixen i, realment, com tu dius, no és bo aquest patiment constant i per això hi han molts que donen el pas de emigrar per sempre.
Publicar un comentario